Publicat a l'Ara 20/04/2011
Estem a poques setmanes d’unes eleccions municipals i, per tant, és un bon moment per reflexionar sobre com ha evolucionat la ciutatenels darrers anys i sobre quin ha de ser el projecte que ens ha de guiar en el futur. Sigui qui sigui el que lideri el consistori a partir d’ara, ho haurà de fer en un moment en què la ciutat està immersa en un període de profunda transformació, amb els projectes més importants des de les Olimpíades del 1992, que van tenir les rondes i l’obertura de la ciutat al mar com a eixos centrals.
Estic parlant de projectes com el del túnel que està travessant la ciutat de nord a sud i que ens connectarà a
alta velocitat amb les principals ciutats europees i de l’operació de cobriment de les vies per construir un gran parc lineal de quatre quilòmetres de llarg a la Sagrera. I parlo també del desenvolupament del 22@, una iniciativa amb pocs precedents a Europa i model per a moltes ciutats, que pretén garantir la implantació d’empreses innovadores, capaces de generar riquesa per a la ciutat, allà on hi havia les antigues fàbriques del
Poblenou. I podríem parlar també del Campus de Llevant, que aportarà definitivament activitat ciutadana a un dels llocs més privilegiats de la ciutat, rematant l’arribada al mar de la Diagonal i resolent un punt que sempre havia quedat pendent. Per no parlar de la línia 9 del metro, que amb 48 km serà la línia soterrada més gran d’Europa i que suposarà un canvi qualitatiu molt important en el transport públic, junt amb la innovadora idea dels Ret-Bus,que aprofitaran més eficientment la quadrícula característica de la nostra ciutat.
Tots aquests projectes, i molts altres, generen consens i són conseqüència d’un projecte de ciutat que ja va ser dissenyat fa anys. El nou consistori haurà de garantir la continuïtat d’aquests projectes en un entorn econòmic difícil i a la vegada vetllar perquè no es tornin a produir els errors del passat. Però amb això no n’hi ha prou.Cal començar a posar sobre la taula idees noves i analitzar quin serà el següent pas per continuar sent
competitius en el nou entorn que s’està dibuixant a Europa, on les ciutats tindran un paper més important.
Per fer-ho cal canviar el nostre punt de vista i fer una ullada al territori d’una forma més global. És evident que gran part dels projectes que he anomenat i molts altres (el port, l’aeroport, etc.) excedeixen l’àmbit estrictament municipal. Tenim un problema i cal que enparlem.Tothom qui s’ha connectat al GoogleMaps darrerament veu clar queels límits administratiusde Barcelona són artificials i no es corresponen amb els límits físics ni amb el sentit comú, fet que provoca que la majoria de problemes que ha de resoldre aquesta ciutat excedeixin el seu marc legal.
alta velocitat amb les principals ciutats europees i de l’operació de cobriment de les vies per construir un gran parc lineal de quatre quilòmetres de llarg a la Sagrera. I parlo també del desenvolupament del 22@, una iniciativa amb pocs precedents a Europa i model per a moltes ciutats, que pretén garantir la implantació d’empreses innovadores, capaces de generar riquesa per a la ciutat, allà on hi havia les antigues fàbriques del
Poblenou. I podríem parlar també del Campus de Llevant, que aportarà definitivament activitat ciutadana a un dels llocs més privilegiats de la ciutat, rematant l’arribada al mar de la Diagonal i resolent un punt que sempre havia quedat pendent. Per no parlar de la línia 9 del metro, que amb 48 km serà la línia soterrada més gran d’Europa i que suposarà un canvi qualitatiu molt important en el transport públic, junt amb la innovadora idea dels Ret-Bus,que aprofitaran més eficientment la quadrícula característica de la nostra ciutat.
Tots aquests projectes, i molts altres, generen consens i són conseqüència d’un projecte de ciutat que ja va ser dissenyat fa anys. El nou consistori haurà de garantir la continuïtat d’aquests projectes en un entorn econòmic difícil i a la vegada vetllar perquè no es tornin a produir els errors del passat. Però amb això no n’hi ha prou.Cal començar a posar sobre la taula idees noves i analitzar quin serà el següent pas per continuar sent
competitius en el nou entorn que s’està dibuixant a Europa, on les ciutats tindran un paper més important.
Per fer-ho cal canviar el nostre punt de vista i fer una ullada al territori d’una forma més global. És evident que gran part dels projectes que he anomenat i molts altres (el port, l’aeroport, etc.) excedeixen l’àmbit estrictament municipal. Tenim un problema i cal que enparlem.Tothom qui s’ha connectat al GoogleMaps darrerament veu clar queels límits administratiusde Barcelona són artificials i no es corresponen amb els límits físics ni amb el sentit comú, fet que provoca que la majoria de problemes que ha de resoldre aquesta ciutat excedeixin el seu marc legal.
El mateix Oriol Bohigas, probablement un dels principals ideòlegs de la Barcelona que tenim ara, ja es va manifestar fa uns dies en aquesta mateixa línia demanant l’eixamplament de les fronteres municipals amb un únic govern políticque permeti organitzar i coordinar les polítiques de tota mena que aquesta gran àrea urbana requereix (infraestructurals, de serveis, mobilitat, habitatge o projecció) i augmentar d’aquesta manera la seva potència demogràfica, cultural i econòmica per fer-ne la gran capital que el país necessita i dotar-la d’eines que la facin competitiva a Europa.
Cal començar a llegir Barcelona com una ciutat de ciutats que ja no queda emmarcada entre Collserola, el mar i els dos rius. El nou marc d’aquest continu urbà ofereix una nova perspectiva que permetrà repensar
aspectes estratègics. Per això caldrà superar les reticències que sempre ha causat en alguns sectors la idea d’una metròpoli forta, i les pors a la pèrdua de poder i identitat dels municipis davant la unió, similar
a les que es produeixen a una altra escala a Europa. Però per vèncer aquestes inèrcies caldrà també una
actitud generosa de Barcelona que convenci a tothom que hi sortirà guanyant sense perdre la seva veu.
No serà fàcil i el camí serà llarg, però la història ens ha ensenyat que és inútil lluitar contra la lògica.
4 comentarios:
Bohigas... Millor anar tirant enrera fins al GATCPAC, allà —i, fins i tot, si cal, fins a Leon Jaussely i el seu pla d'enllaços, al 1903— va començar la "gran Barcelona". Aquests ja llegien el municipi com quelcom més que un mer límit administratiu.
La novetat ara és una cosa que al GATCPAC encara no preocupava massa (potser perquè encara no era necessari): els recursos naturals que garanteixen el manteniment d'aquesta metròpolis. Collserola és una "perla verda" —i no pas un Central Park— connectada, via passadissos verds de fauna i flora, amb una xarxa híbrida de recursos naturals i minerals diversos que són els que sustenten, fins i tot, coses tan territorialment i disciplinarment aparentement allunyades com el mateix barri tecno-yupi-guay del 22@.
Richard T.T. Forman ja va explicar com és aquesta xarxa. L'Acebillo li va encarregar l'estudi a principis de dècada i hi ha un llibre publicat al respecte. I en Trias, quan guanyi (esperem), les properes eleccions bé faria en fer-li un truc a en Forman i preguntar-li què pot fer el Cap i Casal de Catalunya durant la dècada dels 2010s que s'enceta per garantir la subsistència d'aquesta estructura. L'estudi de Forman no era (per primer cop?) una apologia d'ecologistes radicals "fumetes" sinó un estudi seriós on es procupra mantenir l'equilibri entre allò imprescindible —el sistema natural— i allò circumstancial —l'activitat humana—.
El problema de cedir poder de decisió i actuació és el de sempre: capelletes polítiques. Pujol la cagava carregant-se la gran Barcelona als 1990s des de la Generalitat, i els sociates la caguen quan es pensen que la Barcelona "global" —vigilada per la "seva" Diputació, que, esperem, també caigui aquest proper maig— ha d'estar controlada per Barcelona (el municipi) exclusivament.
El camí, mentrestant, més que llarg, serà etern. Almenys fins que els socialistes del Penedès, l'espurna de la candidata socialista per Girona, i la sempiterna "penya Obiols", que són els únics —juntament amb els dissidents: Mascarell, Sobrequés, Dalmau, o, no pas per casualitat, Oriol Bohigas, entre altres— que comencen a entendre per quina via s'està enfonsant aquest petit país, comencin a posar una mica de seny en la permanent, a estones dramàtica, lluita de poder: Catalunya versus Barcelona. És a dir, CiU/ERC/ICV versus PSC (ara més PSOE que mai).
La Gran Barcelona no té masses dificultats tècniques. El creixement és "natural" i obvi, passa aquí i a totes les grans metròpolis.
Tot és una qüestió política. Ara i quan els militars no deixaven construir al pla entre Ciutat Vella i Gràcia, abans que les muralles caigueissin el 1854. Els arquitectes i urbanistes, aleshores i ara, només tenen la facultat d'aconsellar. Poca cosa si la classe política va justeta.
Què interessant i didàctic el fet de que mirant el fotomapa ens adonem que els límits "clàssics" de Barcelona han quedat completament obsolets. És una realitat indiscutible a hores d'ara. Però el més preocupant és que detectada l'evidència, què cal fer per afrontar els canvis i fer el pas real cap a una ciutat potent dins europa? El fotomapa ens retrata un creixement brutal de barcelona però això no és sinònim de metròpolis. Ens creurem la metròpolis quan l'àrea metropolitana tingui un sistema de transport públic digne. Crec que aquest és el problema escencial per creure'ns la ciutat dins els marc europeu. No ho dic per ser pessimista ni derrotista, però hem d'obrir els ulls a aquesta realitat. Barcelona encara està lluny de solucionar els problemes que genera el veïcle privat. Una dada preocupant d'un dia del mes d'abril del 2011 referent a la qualitat de l'aire segons dades de la Generalitat: 187 micrograms per metre cúbic de diòxid de nitrògen (gas tòxic provinent dels automòbils i perjudicial per la salut) quan la UE estableix el límit en 40. Adjunto aquesta dada perquè també és molt didàctica i explicativa, però no la única. Crec que és hora que afrontem l'evident i que exigim una millora en molts dels aspectes que estan passant desapercebuts. Els Barcelonins hem sabut agrair i valorar positivament tota aquesta transformació engegada el 1992 però ja és hora de posar sobre la taula els problemes que avui en dia són prioritaris: el macrocreixement de la ma de la movilitat. Això és una prioritat que s'ha d'afrontar amb urgència. Barcelona ja és una marca, una icona, no cal gastar més esforços en aquest sentit. Estem en un punt d'inflexió. Fins que no abandonem la tendència maquilladora del segle passat, i ens centrem en el problema de fons, no ens creurem la possibilitat d'esdevenir metròpils europea en un futur.
Totalment d'acord en que comencem a veure o intuir un procés de
transformació important. Com sempre a la vida el que pot generar un
procés de canvi real és l'autenticitat i la força (amb tot el que impliquen
aquests dos conceptes a tots els nivells) de les propostes i projectes a
realitzar d'ara endavant.
Hem patit crec des a partir del post-olimpisme un procés d´autocomplaença
i banalització bastant greu i és el moment de reprendre un camí que
abandoni el maquillatge i l'onanisme urbanístic i arquitectònic de la Barcelona
dels últims anys.
Com indica el Jordi la majoria de les propostes que estan sobre la taula son infraestructures que com al 92 realment permetran fer canviar la ciutat a
partir de connectivitats a varis nivells i conseqüentment de rellançar sectors i
buits urbans que han de transformar-se.
Un altre cosa és la qualitat arquitectònica i urbana en el redisseny d'aquests
sectors que hauria de suposar-se excell.lent en una ciutat com Barcelona.
Peró allà tenim el Fòrum 2004. Per mi un gran fracàs i una gran oportunitat
perduda amb edificis i espais que volien ser emblemàtics i que encara avui
no tenen un ús o entitat concreta.
Com apuntava fa uns anys el Xavier Monteys en un article a El Pais el que cal
pensar es que si la qualitat dels arquitectes queda provada en edificis o
construccions similars a altres ciutats de l'Estat o del món el que falla
potser aquí es l'encàrrec o qui encarrega.
Com a tarragoní i visitant intermitent de la ciutat rebo només sensacions
parcials i probablement casuals del que està passant però crec sincerament
que és el moment de començar a ser una mica més seriosos. Tots sabem
que com deia aquell eslògan que la feina ben feta no té fronteres.
crec que aquest projecte "comú" té punts forts com l'aposta pel transport públic com a base de creixement i conceptes en els que vull creure com el desdibuix (quina gran mentida, només és un redibuixat, i no dic que sigui dolent) dels límits de la bcn-city.
Però sóc escèptic sobre aquest presumpte consens; es demostra continuament que els processos de participació, ara per ara, no funcionen. Si cal fer-los o no, és qüestió d'opinions, però no es poden fer les coses a mitges.
Fets que distancien encara més la figura dels governants dels interessos dels habitants.Quan el que cal de veritat és crear complicitats.
Per altra banda, el barcelonisme com a tal, cada cop és substituït per identitats de barri, o de zones. Potser barri és dir massa. Vull dir que, trobo interessant trobar aquesta escala intermitja on no existeixen els muicipis i existeix quelcom de més gran que el propi barri.
Per últim, només voldria mostrar el meu optimisme en que hi haurà polítics amb un parell, que no els faci por engrescar-se en projectes valents, pensats, molt segurament amb problemes i que crearan certes polèmiques; que segurament siguin la seva fi com a polítics. gent que no vulgui fer carrera a la política sino "coger el toro por los cuernos". Si no són els que vinguin, seran els següents.
xavi
Publicar un comentario