Artículo publicado en La Vanguardia el Viernes 25 de marzo de 2011
Sede de la DO de Ribera del Duero
Arquitectos: F. Barozzi y A. Veiga
Ubicación: Hospital, 6, Roa (Burgos)
Encaramada a un cerro con vistas al Duero, Roa es una villa baqueteada por batallas e incendios que conserva vestigios de su muralla medieval. Sobre esa línea de defensa perimetral se erige la sede de la DO, integrada por dos piezas principales. Una es la mencionada torre de nueva planta y la otra es el antiguo hospital de San Juan (siglo XVI). A ellas se añaden otras dos menores (en una se integran un arco y una portada, restos de la iglesia anexa al hospital), que actúan como lucernarios para las dependencias dispuestas en un edificio zócalo inferior. Estas piezas conforman una plaza mirador con vistas panorámicas que alcanzan hasta las villas de Pedrosa, Anguix o La Horra. Bajo la plaza, en el zócalo, se ordenan servicios de la DO, como un auditorio y salas de cata.
Los arquitectos han resuelto bien el reto que suponía definir una imagen potente, representativa, sin violentar el entorno construido o natural. La torre (con una estupenda sala de juntas en su nivel superior) tiene entidad para dialogar con el inabarcable paisaje. Y tanto el antiguo hospital (ahora oficinas de la DO) como los restos eclesiales casan bien con la escala urbana. De manera que la nueva obra ejerce una función de filtro, de espacio de transición entre la urbe y los campos que la circundan.
La resolución formal de este edificio, como la de tantos, es opinable. Sus cuerpos
aristados, el zurcido de nuevos y viejos lenguajes arquitectónicos o el recurso a las ventanas redondas pueden gustar más o menos. Pero parece indudable que este trabajo fusiona adecuadamente sensibilidad patrimonial y expresión propia, con una mezcla de brío y contención que es infrecuente en profesionales tan jóvenes.
8 comentarios:
"A primer vista, una proposta icònica."
Efectivament. I la teva manera de defensar el projecte, Moix, és encara més nefasta que el propi projecte-gruyere aquest -en la lliga dels esperpents més esperpèntics de Mansilla & Tuñón-.
Hom no sabria ni per on començar a desballestar aquesta espècie de formalisme infantiloide que va més enllà, en el terreny ingenu i simplista de l'imaginari d'un nen de 5 anys, dels terrenys cap a on l'expressionisme centreeuropeu de principis del segle XX s'atreví a dirigir la mirada.
Almenys Ledoux, i les seves idees estrafolàries, tenia una agenda ideològica... la seva imaginació desbordant estava sustenda per un "zeitgeist" que li donava una mínima coartada...
Però aquest projecte és literalment ridícul. Fins a uns límits que comencen a ser insultants - en espera del centre de congressos de Madrid, de Mansilla & Tuñón, que serà l'estocada final a la decència de l'arquitectura d'aquesta península dels últims anys... l'acte de patetisme final.
Per favor, per favor, per favor.... si la Vanguardia fa una edició en català que fitxin un crític d'arquitectura amb cara i ulls... aquest Moix sembla està en una espiral -cap a baix, a la NIN, downward spiral- cap a l'absurditat total i, a estones, cap a l'insult de la intel·ligència del comprador de diaris (i no només l'arquitectònicament format, sinó el lector "estàndard").
Aquesta vegada, Medit, no puc estar d'acord amb tu. I el que em sorprèn més és que no exposes la teva crítica amb cap tipus d'argument consistent. No sé si prendre-la com una crítica al edifici o al Llàtzer Moix.
En qualsevol cas, no se si coneixes la metodologia de treball d'aquest despatx o si t'has mirat amb una mica de cura el projecte de Roa.
En la meva opinió i ententent que encara tenen un bon marge de millora (o empitjorament que també es pot donar el cas), aquesta gent ha aconseguit en 7 anys una cosa que resulta díficil de trobar moltes vegades: han elaborat un discurs propi (no dic ni únic ni millor ni espectacularment innovador) que els acompanya no només en els seus escrits o concursos, sino també en la seva obra construida. No són encantadors de serps, són una gent que, pel que sembla, creu en el seu mètode i van agafats a ell de la mà.
En aquest cas, el de Roa, penso que el projecte aglutina una miqueta la filosofia del despatx. Un projecte on s'entén molt bé la màxima de EBV: l'especifitat de l'arquitectura al lloc.
És molt difícil avui en dia trobar un projecte on es compaginin amb correcció aspectes com són la necessitat d'iconicitat volguda pel client i l'adaptació a l'entorn immediat.
No sóc ingenu i segur que hi ha decisions purament formals, com poden ser les finestres "gruyère", el que també se és que n'hi ha d'altres que podent semblar-ho estan totalment mesurades, com els "slice" als volums en la cota superior que disminueixen l'impacte de gran façana a la plaça superior, donant així al conjunt una aparença molt més semlbant a la de les edificacions rurals del poble. En qualsevol cas, totes elles, tant siguin """infantils""" o no, acaben fent que el projecte respongui com una unitat a les diferents escales que d'ell es requereixen.
I ja per acabar, només volia defensar aquest tipus d'actuacions, de caire icònic, sí, però sabent captar el to de l'actuació, no com pot ser el cas de l'ampliació de Tate Modern que ja el seu dia vaig criticar per la seva duresa i poca sensibilitat.
"És molt difícil avui en dia trobar un projecte on es compaginin amb correcció aspectes com són la necessitat d'iconicitat volguda pel client i l'adaptació a l'entorn immediat...
(salt mortal)
... I ja per acabar, només volia defensar aquest tipus d'actuacions, de caire icònic, sí, però sabent captar el to de l'actuació."
Per aquesta via/fuita que exposes i obres de bat a bat pot entrar molta aigua, fins i tot, enfonsar la nau... la nau amb la que viatja el teu postulat pro-gruyere - i que, com tots els postulats haguts i per haver, pot ser esmenat "a la major".
Però en espera que desenvolupis una mica més aquesta sentència/argument, seguiré tenint la destral enterrada (tot i que el gruyere m'incita a tenir-la preparada).
Només apuntar que no hi ha cap edifici o actuació, ni ara ni en la gestació del gran/enorme parc de Frederick Law Olmsted a la gran poma, que, de manera "natural", requereixi res semblant a una "escala".
Quina és la unitat de mesura de la mateixa? I qui decideix quina és aquesta unitat? I què passa si una part del tot -per exemple, les "rodonetes" a façana- se surt de l'escala màgica? afecta al tot? o només a una cara (llegeixi's, façana) del tot? o no afecta al tot?
"No són encantadors de serps, són una gent que, pel que sembla, creu en el seu mètode i van agafats a ell de la mà."
Talment com en Mohamed, que posa totxos en una obra de Cornellà a canvi d'un sou per anar tirant. No encanta serps -ni li interessa intentar-ho, a diferència del "combo" que ha dissenyat "això" a Roa-, i té un mètode -ah! la panacea! el "work in progress", el croquis de la pàgina 1 de la monografia post-mortem- infalible per fer servir la mateixa quanitat de morter cada dia -- un cert cop de canell amb la paleta... és un "crack" en Mohamed, sempre agafat al seu mètode ell...
No sé si "pilles" la ironia de la cosa, potser l'he feta massa rebuscada. En tot cas, el mètode no valida el projecte - ans al contrari, són els projectes els que validen/creen un mètode - i "al lloro" amb l'expressió "un mètode" i no "el mètode".
Quin mètode crea el facetat d'aquest projecte? i l'acné -les finestres circulars- de la façana? Un mètode "vàlid"? S'ajusta a Roa -i en tant que mètode i per tant via de projectació serialitzable: s'ajustaria a Vallbona i les Monges, o a Houston, o a la plaça roja de Moscou-? Qui ho certifica?
-
pd. ah, el Moix... en el gran esquema de coses que regula la raó, sempre hi ha una esquerda per on el descontrol emocional ho rebenta tot... no suporto el tal Moix, més enllà d'una explicació racional. Cada cop que llegeixo les seves bestieses em torno de color verd com el bitxo aquell dels còmics de Marvel "de antaño". Em sembla que en diuen "tenir-li mania"... no té més, hi ha gent que li té mania a l'escalivada, i jo li tinc mania a aquest... periodista.
ah, i per cert...
"l'especifitat de l'arquitectura al lloc."
Si hem de certificar "això" de Roa a través del "genius loci" famós, deixem estar això de l'arquitectura. El què tu anomenes "màxima de EBV", i tal com queda traslladat a la realitat, no és res més que una estratègia comercial. Marketing. Yadda-yadda.
Tots els arquitectes, inclosos tots els estudiants d'arquitectura, tenen com a màxima, quan comencen un projecte, estar amatents a la "especificitat" del lloc on actuen. És pràctica comuna, res a destacar.
Vaja... que "no cola" com a argument.
-i entre la nova Tate i això, obviament, em queda una dotzena de Tates piramidals... i mira que és desconcertant aquella piràmide amb llargues cicatrius horitzontals. Però és que, ostres, entre poc i massa... un gruyere, un gruyere! un gruyere damunt d'una patata facetada! un gruyere damunt d'una rèplica anodina de la Casa de la Música de Koolhaas! ... yiiiikes!! a on anirem a parar... ni Bucky Fuller desbarrava tant...-
Algú em pot dir on trobar més informació (plantes, seccions...) d'aquest projecte?
Quien aboga por un speakers corner en la ETSAB para que este señor se pueda explayar??
Creo que seria una de las mayores atracciones de la Setmana de Dia.
En serio Medit, me esta empezando a gustar, entro en este blog, mirando rapidamente a los comentarios por si hay otra de esas afinadisimas criticas hiper sarcasmironicas de las tuyas.
Para cuando un articulo propio y asi nos enseñas lo que si te gusta? para variar.
Un abrazo
Assegut,
No cal que, cada dos per tres, esmercis energies en la confrontació personal, no estem en un institut de secundària; és a dir, si em busques, NO em trobaràs. Limita't a l'ítem de discussió: la cosa facetada amb acné de Roa i el tangencial -però molt més significatiu- desbocament formalista de certs arquitectes ibèrics. Aquí potser sí que hi haurà confrontació -si decideixo participar-hi, és a dir, si ofereixes alguna visió personal que valgui la pena, com ha fet en Joan-.
Què m'agrada? M'agrada -no em torna boig, però em retorna una mínima confiança en la professió- la façana ultra-miesiana (i ho diu algú que no és especialment "fan" de Mies) de l'edifici aquest de Saragossa d'Olano, Mendo i Calzada que hi ha en aquest mateix blog. M'agrada que li donin el Pritzker a Souto de Moura. M'agrada que alguns arquitectes amb un mínim talent s'arrisquin a desenvolupar arquitectures innovadores -que, obviament, no és el cas ni del projecte de Roa, ni, de moment, de la curta trajectòria de Barozzi i Veiga-, encara que patinin de tant en tant, e.g., Enric Ruiz-Geli. M'agrada que el Quaderns del COAC inicï una nova etapa amb molta preponderància "online" -tot i que ja veurem si m'agrada com aquesta es desenvolupa-. M'agrada que l'inici de la primavera banyi de llum el patrimoni construït d'aquest país -i algunes clavícules i espatlles del patrimoni humà del mateix-. M'agrada la xocolata. M'agrada que la coalició internacional bombardegi el cul de Gaddafi. M'agrada que Andreu Mas Colell deixi en calçotets la nefasta gestió de Montilla...
En fi, hi ha moltes coses que m'agraden, i, tot i que no són de la teva incumbència ni n'has de "fotre" res -ni de bon tros-, t'agraeixo que et preocupis tant per mi... Però, er... "pal, let's go back to Roa, huh? Enough's enough". Amb "carinyu".
Felicitats a EBV. Excel.lent arquitectura.
S'ha de tenir un mínim de sensibilitat i un poc de coneixements per entendre-ho.
Felicitats de nou a aquesta obra... Amb fets i sense paraules. Així és com s'avança.
Publicar un comentario