El COAC em va demanar fer una petita nota sobre el Tonet Sunyer arrel de la seva mort la setmana passada per publicarla a l'INDE online de la web del COAC. Donada la dimensió del personatge i la qualitat de la seva arquitectura que contrasta amb la poca informació que tenim d'ella, sobretot en àmbits universitaris (tot i que va ser professor de projectes de l'ETSAB durant uns quants anys) he pensat que tenia sentit posar aquest text en aquest blog per donar-li més difusió.
Tonet Sunyer (1954-2010). Arquitectura perdurable
21 Novembre 2010. Jordi Badia
"Vaig conèixer el Tonet Sunyer l’any 1985 quan jo encara era estudiant i ell acabava de rebre el Premi FAD per la joieria Joaquín Berao projectada amb Tomás Morató. Un any abans ja havia tingut una certa repercussió amb el Bijou una petita cocteleria que va realitzar en col·laboració amb Gabriel Ordeig. Eren temps en els que Barcelona bullia de creativitat i el disseny omplia tots els bars i botigues de la ciutat. Vaig aterrar en aquell despatx de la Granvia, situat sobre la joieria dels seus pares, després d’haver passat per molts altres estudis (Moisés Gallego i Franc Fernández, Fargas i Tous, etc...) assabentat per amics comuns que els hi calia una ajuda temporal que després es va convertir en una col·laboració molt llarga i enriquidora.
La dedicació del Tonet al disseny d’interiors i als petits projectes d’arquitectura residencial, que ell afrontava pràcticament amb la mateixa actitud, em va obrir en aquell moment un mon que per a mi era totalment desconegut i nou. El treball intens amb materials, textures i colors i l’atenció al detall com a eines projectuals eren exemples per a mi d’una visió de l’ofici de l’arquitecte molt propera a l’artesania i molt allunyada de les meves experiències prèvies. Tonet Sunyer provenia d’una nissaga de joiers i argenters que segur que van influir en la seva manera d’entendre l’arquitectura com una recerca constant de perfecció i bellesa.
Vaig tenir la sort de treballar amb ell en projectes com la casa Nassia, premi FAD 1989, la joieria Joiell, un petit exercici que entenia l’espai com un continu de marbre verd sense polir aplicat sobre paviment, parets i sostre; o el Quiosc de flors de les Rambles, una caixa de vidre mecanitzada que baixava sobre les flors protegint-les com la cel·lofana protegeix les orquídies.
Els èxits d’aquestes col·laboracions i la generositat del Tonet va fer que ens associéssim l’any 1989 quan jo vaig acabar la carrera i durant anys varem treballar plegats en una època molt fructífera amb projectes com les oficines de la Caixa d’Arquitectes, el disseny de la columna anunciadora de Barcelona, la casa Sendín a Madrid, o la casa a Sant Gervasi. Guardo molt bons records d’aquella època on es va gestar una bona amistat i especialment dels viatges a Paris i Londres que empreníem de forma sobtada molts divendres a l’acabar la feina: “... aquesta nit podríem agafar el metro cap a París....” deia, referint-se al Talgo que sortia a les 9 de l’estació d’Aragó a un parell de carrers de distància del nostre estudi.
L’any 1993 amb la crisi post-olímpica varem dissoldre la societat, cadascú va seguir el seu camí i varem perdre el contacte personal. Això no treia però que seguís admirant en la distància la seva trajectòria de la qual jo destacaria el tenis Sant Cugat, un projecte d’extraordinària bellesa i simplicitat i l’hospital de Villablino, un magnífic exercici de composició i adaptació al paisatge.
L’arquitectura de Tonet Sunyer partia quasi bé sempre d’un treball intens de composició de la planta, alguna d’una extraordinària bellesa, que es complementava amb una elecció dels materials molt acurada que buscava el confort de l’usuari com a objectiu prioritari, construint l’arquitectura amb una gran atenció al detall i a l’acabat. Una arquitectura d’una gran precisió tècnica, útil i bella, que ha influït en la meva trajectòria professional molt més que qualsevol altre i que perdurarà en el temps." Jordi Badia
6 comentarios:
Família de joiers? ara entenc aquelles columnes daurades -"gold leaf"- de la Caixa d'Arquitectes, i l'ús preciosista i d'idiosincràcia volgudament exquisida de la joieria Joiell - precursora, de fet, de l'ús dels materials amb vocació exclusivista -esnob, al cap i a la fi- dels RCR vint anys més tard.
El disseny vuitentero -i la música, i la moda, i l'estètica i actituds predominants... els "sets" a plató de la primera TV3, el Bulevard Rosa i el Cobi-, colors pastel, exuberància material i constructiva i frivolitat excessiva no passaran a la història com el millor moment de l'arquitectura catalana -per molt que el Juli Capella s'entesti, sense cap mena d'èxit, a fer-nos creure el contrari-...
Tanmateix és aquest un text interessant; elegíac i, per força, de to emotiu, però ben muntat. L'afegiré al meu blog un dia d'aquests, per donar-li més ressó, i completar i potenciar el retrat i paper d'en Sunyer en el conjunt de la historiografia arquitectònica del país.
Un període, el dels bars "de disseny", no especialment brillant, vist amb perspectiva històrica i especialment comparat amb el bulliciós període "setentero" anterior -molt més brillant a nivell teòric i intel·lectual- i la cristal·litació del ric llegat mirallesc i la globalització post-olímpica en la subseqüent dècada dels 90 com a preludi de l'iconicisme del XXI, però un període que s'ha de tenir en compte i rememorar en la seva justa mesura al cap i a la fi.
L'epítet de "pijos", tot i així -i sigui just o injust-, em temo no us el treureu mai del damunt. Està bé recordar que la vocació era més de "craftsmen", d'artesans -què és el Modernisme, de fet?- que de perpetrar dissenys i "pijades" insubstancials destinats a catàlegs d'interiorisme i baretos amb espantosos tamborets tricolors de l'insofrible Mariscal... Alguna cosa en el procés de difusió/propaganda d'aquella mena de fer arquitectura no va acabar de funcionar i us va fer un flac favor - la fama va acabar sent per al model Barcelona de fer urbanisme, no pels bars i el disseny. Segurament a aquella època li van faltar ideòlegs i teòrics amb una "verborrea" més lluïda i sòlida que la dels "Capella" del moment per superar el pas del temps amb més consistència. Els colors pastel, en general, han envellit molt malament i han acabat deixant al descobert la falta de substància sota els mateixos. Es necessitaran unes quantes garbellades més per anar acabant de destriar el gra de la palla.
Ostres Jordi, t'agraeixo que hagis penjat aquesta nota: els Sunyer són íntims amics de la meva família (de fet, alguns germans del Tonet estan casats amb família meva), i em va saber greu que no és fes més ressò de la notícia -a part d'una ressenya a La Vanguardia, poca cosa més...-.
Totalment encertat, difondre la seva feina; és poc coneguda però es tracta d'una obra que traspua saviesa, realment interessant...
Devia ser l'any 1985 quan ja havia acabat el COU i de permís de la mili que feia a Barcelona, vaig anar al CIC a una conferència d'un parell d'arquitectes que jo encara no coneixia. En aquella època jo buscava orientació universitària. Estava entre psicologia, arquitectura i disseny, i en anar a l'escola Elisava a demanar informació vaig veure un cartell que anunciava aquella conferència: Tonet Sunyer i Tomàs Morató. Aquell vespre, assegut en aquella sala d'actes de seients de vellut vaig escoltar bocabadat les paraules del Tonet i del Tomàs: parlaven de la joieria Joaquín Berao des de l'amor a l'ofici, cura pels materials, passió pel disseny. Allí vaig decidir estudiar interiorisme a l'escola Elisava.
Amb els anys vaig saber que va ser l'Enric Bricall qui havia organitzat aquelles conferències (a la següent va venir l'André Putman), vaig ser alumne del Tomàs Morató a l'escola, i un cop acabat els estudis a Elisava, en vaig ser professor. En els viatges amb els alumnes vaig poder conèixer al Jordi Badia, una amistat que conservo fins avui; però mai vaig poder tenir l'ocasió de dir-li al Tonet Sunyer la transcendència per a mi d'aquella xerrada d'una tarda d'hivern del 1985.
Serveixin aquestes línies com a un petit homenatge a un gran arquitecte i una bellíssima persona.
Ignasi Bonjoch
Molts de nosaltres ens varem sentir inspirats per la seva personalitat i el seu entusiasme... Gràcies Ignasi !
Jordi me uno a tus palabras.
Tonet fuè una de las persona que mas me han marcado, no solo en la profesión.
Recuerdo mi primera visita a su despacho buscando trabajo, con mi escueto portfolio de plástico negro, sin casi proyectos de arquitectura. Me propuso de incorporarme al estudio para ayudarle a "desencallar" un proyecto de una vivienda para un cliente "complicado", ...yo estaba asustado. Su entusiasmo y alegría me impresionaron y me animaron a no manifestar mi miedo. Estuve colaborando un año en el estudio de la Gran Via y luego colaboraciones puntuales en el despacho del pabellón de su casa.
Me enseño a proyectar, cosa que en cinco años de carrera no conseguí hacer. Me enseño a tratar los materiales y a bajar de escala en los detalles con la misma atención y precisión.
Tenia la capacidad de apreciar y disfrutar con gran intensidad de la belleza en los detalles mas pequeños. No me refiero solo a la arquitectura y al diseño, sino en cuestiones cotidianas como la gastronomía, los viajes, el arte y la fotografía. Su curiosidad inagotable le permitía disfrutar de la gente sin distinciones ni prejuicios compartiendo con gran naturalidad su entorno exquisito.
Ha sido un privilegio conocerle y una ayuda importante trabajar con el.
Le guardo un lugar especial en mis recuerdos.
Veo esta entrada antigua buscando fotos de Tonet para enseñar a alumnos a los que estoy dando clase.
Me uno a todo lo ya expresado, sobre todo a lo comentado por Stefano.
También tuve la fortuna de trabajar con él. Portfolio en mano me contrató. Energía, alegre, con su perra Otis corriendo por fuera del despacho,... le recuerdo con mucho cariño
Sentí mucho su perdida, guardo un especial recuerdo de él y de su familia por lo bien que me trataron el tiempo que estuve con ellos.
Es sorprendente que no haya casi publicaciones de su obra, y una lástima que la gente no la pueda conocer en profundidad por esta falta de difusión. Una monografía del Colegio de Arquitectos de Almería y otro libro finito son las dos unas que conozco. Nos perdemos mucho no mirándole con atención.
Javier Cortina
Publicar un comentario