El centre comercial que ocupa l’antiga plaça de toros de Les Arenes ja ha obert les portes i mereix fer algunes observacions per la transcendència que ha tingut. La primera és sobre un tema recurrent en un cas com el que ens ocupa, però, potser des de l’òptica del segle que ens ha tocat viure i de l’experiència acumulada, té un enfocament més nítid. Es tracta de la qüestió del vell i el nou. Una qüestió present en aquests tipus d’edificis que sorgeixen de la suma de parts noves i existents. El temps des de l’inici de l’obra fins a l’acabament fa que la intervenció, després de la inauguració, ja resulti antiquada. Especialment la contraposició tòpica d’estructura d’acer i fàbrica de maó, de transparència i opacitat, de lleugeresa contra pes, o de tubs i màquines contra la façana neomudèjar. És una relació que ja fa temps que reclama una revisió i que la reforma de Les Arenes ha passat per alt. Aquestes intervencions parteixen, a més, del convenciment que cada època té un material i una tècnica, que han de substituir els anteriors en lloc de, com passa realment, sumar-se al moviment. És irrellevant que la reforma faci explícit que pertany a una època a través de la manera de la seva execució, perquè en realitat i per sobre de tot, “pertany” a un lloc.
Com que tot el que afecta l’arquitectura es pot matisar, aquí ens trobem que la cúpula de la darrera planta és notable per la construcció en fusta, per la forma i la dimensió, però l’espai que li resten els bars i restaurants no li fan cap favor. El pas exterior mirador resulta atractiu pel públic, però les vistes no tenen interès llevat la de la font de la plaça, ara afligida per la torre exempta amb ascensor que sobra clarament en un plaça de torres com aquesta. Les escales mecàniques a l’interior són clares i aporten tranquil.litat en un lloc com aquest, però els pilars ramificats no convencen que siguin necessaris més enllà de l’impacte monumental. El millor de l’edifici és que és rodó, cosa heretada. El pitjor és el contrast entre la façana antiga i la tecnologia que amaga. L’edifici té massa elements constructius a la vista i abusa de la retòrica de l’articulació, que en dificulta la neteja i embruta l’edifici. La intervenció no aprofita realment l’antiga construcció, ni la completa i la ridiculitza. Aprofita el lloc, però no sap utilitzar el vell edifici per legitimar-ne la ubicació, només sembla que l’utilitzi publicitàriament. Aprofitar hauria de ser un art i aquest exemple pot passar a ser el paradigma del que no s’ha de fer, no ho hauríem de tolerar mai més.
Un altre aspecte, més pròpiament barceloní i que aquesta reforma fa més evident, és com es tria un nou ús per a un edifici vell. Resulta oportú perquè els arquitectes servim per altres coses que per bastir, i es podria dir que servim per no bastir inútilment, cosa que cal tenir en compte quan ens trobem en un context bàsicament construït. Podem aconsellar amb coneixement sobre els usos més idonis per una construcció així. A la vista de l’exemple que ens ocupa, els arquitectes sembla que servim per aportar prestigi a la intervenció, però no pas per treure’n el millor profit per a la ciutat. No resulta extravagant que gairebé cap vell edifici es dediqui a fer habitatges? L’ús comercial resulta opinable. Omplim edificis amb franquícies iguals i restaurants de menjar prefabricat i dolent però exòtic, que és la manera que no es noti. Els resultarà ridícul, però quan vaig visitar el centre comercial m’havia deixat el bolígraf a l’escola d’arquitectura i vaig voler comprar-me’n un per prendre unes notes. Doncs bé, no vaig poder, perquè en tot el centre comercial no vaig trobar una botiga que en venguessin i vaig haver de sortir al carrer a cercar-lo. Són aquests els centres comercials de la “millor botiga del món”?
1 comentario:
Sí que hi ha edificis antics reconvertits en habitatges: les naus industrials. Perquè? Perque la tipologia es presta a ser reconvertits en habitatges — via espina: passadís i unitats a banda i banda. Una plaça de toros no es presta a fer-hi habitatges, serien molt pocs i mal organitzats (i en mala situació, qui voldria viure davant de la Pl. Espanya?).
L'autor evita, de manera absurda, en tot moment donar la opinió sobre l'edifici, no de Rogers, sinó de n'August Font i Carreres... La plaça original era —és— un nyap. Una reminiscència dels últims historicistes que mai no van arribar a entendre i a apuntar-se a aquella nova síntesi eminentment catalana anomenada Modernisme — de la qual les Arenes no en participa, ni tan sols s'hi acosta.
Les Arenes originals eren una birria. Neomudèjar a Barcelona? perquè? per les ratzies d'Al-mansor? quin llegat àrab té el Cap i Casal més que les cendres de la barbàrie de les ratzies pre-nacionals — pre-naixement de la nació catalana?... Barcelona no té res de Catalunya nova, és Catalunya vella. El neomudèjar a Tarragona, Lleida i l'Ebre. En Monteys evita mullar-se sobre la intervenció inicial i carrega contra la intervenció contemporània, quan aquesta última, sent rogeriana a més no poder (Arenes o terminal de Barajas?), no cau per sota, arquitectònicament i en cap moment, del nivell exhibit per en Font, qui va ser un bon arquitecte però aquí, a les Arenes, intentant passar-se d'original, la va cagar de plè.
El millor, obviament, i ja que Monteys parla de l'ús, hauria estat enderrocar la plaça —antic temple de tortura animal barbàricament ibèrica i patèticament anacrònica— tal i com, just al costat, es va enderrocar l'escorxador a on ara hi ha el parc que en conserva el nom i que la Beth Galí i companyia van transformar —per a major irritació d'en Bofill, que se'n va quedar amb les ganes— en notable àrea verda + biblioteca.
Publicar un comentario